El meu amor incondicional per les Illes Balears es remunta a quatre anys enrere, quan estàvem a Alacant pel concert del 25 d’abril i voltavem pel backstage a la cacera d’algun component d’Antònia Font, per fer-los una entrevista. En aquells moments tot just acabava de descobrir que Antònia Font no era una dona que cantava sinó un grup d’homes fets i drets als que, per aquesta mateixa raó, jo tenia certa mania. A penes si havia sentit Wa yeah així de passada i no m’havia acabat d’agradar. Però un gran amic d’aquell moment n’era un fan convençut i allà que anavem. No trobàrem Antònia però sí Aura, una mallorquina molt simpàtica que podria haver sigut hostessa en un estand de Viatges Illes.
Era jove, potser un parell d’anys més gran que nosaltres i duia al damunt una alegria pròpia de qui ha agafat el puntet d’alcohol just per garantir una nit del tot memorable. Parlava amb aquell aire de divertiment i aquella gràcia insular tan característica de la parla salada que vaig pensar que Mallorca havia de ser un lloc completament meravellós. Me’n vaig enamorar de l’accent i vaig pensar que tot just era la fusió perfecta. Una combinació miraculosa entre els més bells trets del català oriental i tota la puresa dels dialectes del bloc occidental: les vocals neutres de Lleida i els mots més genuïns de la meua estimada terreta valenciana; tot adobat amb aquella tonada tan purament mediterrània, tan exòtica i un pèl arcaïca que sonava a les meues orelles com música celestial.


Afegir a Del.Icio.Us



