
Avui, us vui relatar un relat de viatge, dels que no s’aconseguieixen realitzant vols realment barats com diu la publicitat, un turisme oposat al que han posat de moda avui dia les agències de viatges online. Sempre s’ha dit que el caràcter de la gent que viu en illes és peculiar, singular i un tant especial. Que són despreocupats i que es prenen la vida mes relaxadament, sense cap mena de pressa, sense cap tipus d’estrés. Com les onades d’un mar en calma però que en qualsevol moment pot enfollir, oblidar el repòs i canviar impetuosament d’actitud.
Arribava a Oban ( l’únic poble de la illa ) després d’un llarg matí d’espera als vorals de les carreteres practicant la vella tradició del viatjant, l’autoestop, i d’una travessia un tant atrafegada amb ferri per l’estret de Faveoux que em conduïa a port amb la intenció de conèixer la realitat de la gent que hi vivia i de descobrir uns paisatges que des de fa milers d’anys no han canviat en absolut. Com deia, arribava a Oban que ja s’havia fet de nit i el vent que entrava per halfmoon bay refredava l’ambient o sigui que la feina a seguir era trobar allotjament i menjar alguna cosa. No tenia cap reserva prèvia en cap dels contats allotjaments dels que disposa l’illa, però suposo que el fet de tenir una climatologia adversa havia tret del cap als turistes de visitar la illa i per sort un dels dos ” backpakers ” dels que disposava Oban tenia llits lliures. Un sopar a base de pasta deshidratada una peça de fruita i bona nit.