Foto: rat-a-rat a Flickr

Si recordeu a Julieta i Romeo, no podreu deixar de banda la romàntica ciutat on transcorre la seva història. Verona és per excel·lència la ciutats dels enamorats, aquells qui viatgen fins allà per a recórrer la casa dels Capuleto i sumar missatges d’amor als centenar que s’han deixat en el balcó de Julieta. Per suposat, tampoc falta la seva tomba (en el monastir San Francesco al Corso) ni la casa de Romeo.

Situada al Nord d’Itàlia, a la regió del Veneto, aquesta elegant ciutat compta amb història i paisatges de somni. Hi podràs arribar des de qualsevol lloc de Catalunya agafant algun dels vols barats que et portaran a Itàlia. Travessada pel riu Adige, ofereix baixes valls, muntanyes, planures i fins a l’oest, amaga el llac italià més gran: el Garda, on el clima i la vegetació són mediterranis.
Continuar llegint »

Una vegada em van explicar una història de dos nois polacs que vingueren des de Varsòvia fins a Alcanar sense agafar l’avió, sense pujar a un autobús, sense haver d’esperar cap tren… Simplement varen creuar tota l’Europa occidental fent “dit”, o altrament anomenat, autoestop. Aquella història em va fascinar i sorprendre. Qui era capaç de plantejar-se recórrer grans distàncies començant el viatge al voral d’una carretera? Doncs si, l’autoestop, encara és una opció.

En el plantejament que tota persona fa d’un viatge, mentre el prepara, l’organitza, s’informa… Sempre hi d’haver un espai pensat per definir de quina manera es vol viatjar i amb quins mitjants; quina serà doncs, la filosofia del viatge.  En un temps on la paraula viatjar s’ha posat de moda és fàcil caure en l’error de creure que el sol fet d’embarcar-se en un avió i aterrar en un país completament diferent al teu et fa tornar un gran aventurer o un agoserat explorador. Certament, en l’actualitat podem trobar infinitat d’ofertes de vols molt barats que cal aprofitar però, no ens enganyem, el destí en sí, no és el viatge.
Continuar llegint »

Foto: Cebete a Flickr

Bolonya (Itàlia) forma part, juntament amb Edimburg, Santa Fe, Buenos Aires, Berlín, Asuán, Popayán i Sevilla, de la Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO. Cadascuna d’elles destaca per una disciplina, bé pot ser la gastronomia com pot ser el disseny o la literatura. En el cas de Bolònia parlem de la música.

La ciutat italiana ha aconseguit una fama a nivell internacional fins el punt de ser un lloc de referència. Diuen que Bolonya concentra tot: una gran quantitat d’artistes, un patrimoni històric musical, una gran capacitat per a organitzar festivals i concerts, i una increïble atmòsfera cultural i creativa. Per a donar algunes xifres, Bolonya té una fundació de l’ópera, un conservatori, set escoles, dos museus dedicats a la música, 22 teatres, 39 associaciones musicals i 9 festivals internacionals.
Continuar llegint »

Foto: dbking a Flickr

Fa tan sols uns dies es va inaugurar Atlantis, l’hotel més car del món. Només calia veure alguns dels pocs personatges que es poden permetre una nit al luxós complex situat a Dubai, com Michael Jordan o Robert de Niro.

I és que existeixen hotels amb encant de cinc estrelles amb tot tipus de luxes, però entre tots ells només té l’habitació més cara que es pugui trobar, l’Atlantis. Sobre un illla artificial, les instal·lacions no deixen impassible a ningú. Ni més ni menys que 13.5 bilions de lliures esterlines s’han necessitat per fer-lo realitat, tot convertint-lo en un nou símbol de riquesa en un enclau mundial que ja compta amb edificis de grans alçades i luxe. Per arribar-hi podríem buscar una de les ofertes de vols barats, però està més que clar que els clients habituals no els necessiten, més aviat aniran amb el set jet privat…

Però anem a la perla de l’Atlantis, la Bridge Suite. L’habitació més cara del món, amb 10 habitacions connectades al seu interior, té un preu de 25.000 dòlars diaris. Els luxos són interminables, des de la decoració, fins el servei d’habitacions o les múltiples activitats que ofereix l’hotel. La Suite inclou majordom propi, saló amb barra i sostres de 12 peus. Els banys tenen motius de dofí, i la cuina té una entrada independent perquè el majordom no molesti el client, sorprenent…
Continuar llegint »

Foto: LindaH a Flickr

La regió de Múrcia amaga entre les seves riqueses belleses de gran valor històric. Una de les opcions de visita més atractiva és fer una ruta pels seus castells i fortificacions. Una d’elles és especialment recomenable per a visitar. Es tracta de la Fortaleza del sol, un impressionant castell medieval situat a la ciutat de Lorca. Amb més de 30 metres d’alçada i una capacitat de més de 3000 persones, aquest singular edifici no només és ampli en quant a tamany, doncs la seva magnitud radica també a la seva bellesa i en la seva capacitat per a fer que els seus visitants es sentin part de la història. Estem en ple segle XIII. No posis límits a la teva imaginació i deixat seduir per cadascun dels seus racons.

La Fortaleza consta de diverses torres que la fan encara més atractiva. Les més importants i millors conservades són la torre del Espolón i la torre Alfonsina. Aquesta última rep el seu nom perquè va ser el rei Alfons X qui va ordenar la seva construcció. No sembla que escatimés en mitjans, doncs el resultat ha estat una espectacular torre de 30 metres d’alçada distribuïts al llarg de tres nivells units entre si per suggerents escales de pedres.
Continuar llegint »

De retorn a Krakòvia amb un tren que recorda sense gaire melancolia els anys d’una Polònia soviètica, trobo el temps per recuperar els recents records de la meva estada en aquests país recentment incorporat a la Unió Europea, i del meu pas a una de les pàgines més fosques de l’Europa contemporània i possiblement també de tot el món. Parlo dels camps d’extermini nazis, d’Auschwitz.

Seguint les vies de tren; un tren molt diferent del que ara viatjo , atravessant els camps de les províncies més pobres i rurals d’aquesta Polònia que ara tot just començo a descobrir, arribem de sobte a la parada, una parada on la opció única i obligada és baixar. Ens trobem a les portes d’Auschwitz – Birkenau…

A partir del 1940 l’Alemanya nazi va construir varis camps de concentració i un camp d’extermini a Auschwitz, que al igual que la resta dels camps de concentració, eren gestionats per les Schutzstaffel (SS) dirigida per Heinrich Himmler. El camp d’Auschwitz, gran exemple d’aquesta macabre idea, a uns 60 quilòmetres de la ciutat polaca de Krakòvia, va ser fundat l’any 1941 amb una primera intenció de rebre presoners polítics polacs.
Continuar llegint »

[...] Les hores van anar passant i el refugi va anar acollint més caminaires exhausts i bruts de fang. Els més dignes de recordar, dos italians de la Vall d’Aosta que havien perdut el compte del temps que portaven caminant, eren prims i els dos amb els cabells despentinats i ulleres torcades i de vidres esquerdats. Dos neohippies enfadats amb el mon globalitzat que volien recuperar l’essència de l’home; dormir, caminar i menjar, tot acompanyat sempre d’una tassa de cafè amarg i sense sucre. Jordano i Alfredo, perduts eternament al paradís!

El sopar va ser a base de musclos acabats de recollir a la platja del costat del refugi, i fou un èxit rotund, de no haver estat perduts enmig de la illa de ben segur que haguéssim pogut treure diners venent-los a algun turista afamat. O potser era que simplement que allò que culls tu mateix sempre te més bon gust. A les 10 del vespre tothom restava estirat a la seva llitera llegint, escrivint o somiant amb el dia viscut. Bé, els dos italians estaven asseguts al terra continuant una partida d’escacs que portaven jugant des de feia 5 dies, no vaig veure el final, em vaig adormir amb el bolígraf a la ma poc desprès de començar a escriure alguna cosa per recorda la meva primera experiència a Rakiura, estava rendit.

Continuar llegint »

“Quan vaig seure per primera vegada a la galeria, vaig sentir quelcom màgic en aquell lloc. Envoltat sota l’immens cel obert, em vaig sentir reviure i renovar amb ell sol el fet d’estar aquí”. En el cor de les Pampas argentines, a 280 km. de Buenos Aires, es troba un lloc màgic: la Estancia Margarita. Amb quasi dos segles d’existència, aquesta antiga finca porta més d’una dècada dedicada al turisme rural.

La seva història, com molts altres relats que tenen a veure amb els viatges, és una història màgica plagada d’anècdotes d’altres temps. Però la més recent de la seva llarga història parla del música David Cummings, que va anar fa tres anys i va quedar meravellat d’ella dedicant-li paraules tan especials com les que donaven inici a aquest post. La seva fascinació pel lloc va fer que acabés comprant-la després de 137 anys sent propietat de la mateixa familia. Qualsevol persona pot anar a aquest bell espai, representant únic d’un estil de vida en decadència.
Continuar llegint »