“Backpakers”, punt de trobada pels viatgers

Backpaker de la ciutat neozelandesa de Timaru

“Backpak“: paraula anglesa que significa motxilla, i d’aquell encarregat de portar-la penjant de la seva esquena se’n diu “backpaker”, el que en castellà podríem anomenar “mochilero”. Doncs bé, en els països anglosaxons però, aquesta paraula (“backpaker”) també té un altre significat, lligat igualment a les motxilles. Són els allotjaments preferits per aquells, majoritàriament joves, que viatgen amb pocs recursos econòmics, buscant allotjaments, transport o vols barats, i sempre amb les seves inseparables companyes d’aventures: les motxilles.

Al agafar un guia de viatges en llengua anglesa, o el fet de viatjar per territoris on aquesta és la llengua principal, el viatger es troba amb una gran oferta d’allotjaments i per tant també de noms: hotel, hostel, B&B ( bed and breakfast ), youth hostel, guest house, backpaker… una oferta i varietat lèxica que per algú no avesat en el idioma o en el funcionament de la matèria, el pot portar a confondre’s i a despistar-se un xic. Però no tot és el mateix; els preus i serveis varien en funció del tipus d’establiment, i si el que busquem és un bon preu i la possibilitat de compartir experiències amb altre gent que està viatjant, la nostra opció ha de ser, sense cap dubte, els “backpakers”.

En termes generals podríem parlar d’un “backpaker” com un allotjament de tipus alberg juvenil, però sense estar reconegut oficialment com a tal. La gran diferència doncs entre ambdós establiments és que els Youth Hostels (albergs) formen una xarxa internacional reconeguda a nivell mundial, i per tant cada país té una xarxa pròpia d’albergs. És a dir, un finançament públic i un funcionament i normes iguals per a cada alberg.

Doncs bé, els “backpakers” tot i que segons el país on viatgis poden estar agrupats per una associació o entitat similar, funcionen lliurement i amb total autonomia; fet que dóna a cada establiment un caràcter únic i un ambient diferent.

El funcionament és ben senzill. Es disposa dels espais comuns com el menjador, els lavabos ( tot i que algunes habitacions en tenen ), la cuina, el pati o jardí… i desprès hi ha les habitacions, generalment equipades amb lliteres que poden variar en el nombre de places. Tot aparentment normal, l’encant però d’allotjar-se en aquest perfil de llocs és l’ambient intern que trobes i les relacions humanes que en ells s’hi formen. És freqüent, per exemple, arribar a l’establiment quan aquest ja té la recepció tancada, però no hi ha cap problema s’hi hi entres i ocupes un llit lliure, doncs al matí següent sense cap complicació formalitzes l’estada i llestos! Així com l’espai de la cuina, sempre molt freqüentat, on la vista es perd observant quins plats es cuinen i intentant endevinar quina serà la procedència del improvisat xef…

No és un lloc màgic ni amb un encant especial, però allotjar-se en un “backpaker” pot ser una d’aquelles petites coses que aporten un dels ingredients essencials per a fer d’un viatge una aventura plena de moments i experiències.