Irlanda és una illa ben coneguda pels seus paisatges verds i rurals, i per la seva pluja constant. Però hi ha alguns paratges naturals que trenquen amb aquests tòpics. Un d’ells és Cliffs of Moher, els penya-segats de la ruïna, que meravellen i impressionen a tots els seus visitants.

Els penya-segats de Moher es troben a l’oest de l’illa, al sud de la regió dels Burren, ben a prop de Doolin y del aeroport de Shannon. Aquest paratge natural s’estén al llarg de 8 kilòmetres i s’eleva a 120 metres sobre l’oceà Atlàntic, tot i que en alguns punts pot arribar als 214 metres d’altura.

Cliffs of Moher un dia ennuvolat

Continuar llegint »

Es diu Marc Serena, és periodista, de Manresa, té 25 anys i fa uns mesos es va proposar fer la volta al món i fer 25 entrevistes a 25 joves de 25 anys. A dos mesos de finalitzar el seu viatge, Viatjar.cat ha volgut entrevistar aquest jove periodista tot coneixent les seves vivències per societats i cultures de tot tipus. Recull el seu dia a dia en el blog La Volta dels 25, aquest és el seu testimoni:

-Com sorgeix la idea de donar la volta al món?
- Viatjar sempre ha estat una passió, però mai havia marxat per tant de temps. Els meus pares em van encomanar les ganes de viatjar des de ben petit. També em va marcar molt el treballar en un programa de televisió de viatges. Em va fer adonar que sabia molt poques coses del món. Un dia vaig decidir ajuntar els estalvis, traçar una ruta, fer la maleta, i marxar.

-Fer 25 anys va ser especial o va comportar un canvi important per a tu?
-Sempre és mal moment per a marxar. O sembla que no es tenen diners, o no s’està bé de salut, es té por de perdre la feina, cal cuidar a algun familiar… Vaig pensar que cada vegada em seria més difícil i que els 25 era una bona edat!

-Què creus que ens poden aportar els joves a la societat?
-Tot està canviant a una velocitat esbalaïdora. La nostra generació és molt diferent de la dels nostres pares. Em sembla clau saber com som els joves per a tenir pistes del futur. I molts dels joves amb els que jo vaig parlant mai ningú no els havia demanat l’opinió.
Continuar llegint »

Foto: Will Ellis a Flickr

Basada en una novel·la d’Alex Garland, el 2000 va donar el salt a les pantalles La Playa, protagonitzada per l’encara jove Leonardo di Caprio -ara ja es nota que els anys de joventut van passant-. El llargmetratge encarnava un noi que arribava a La Playa, un paradís de Tailàndia on s’havia crear una comunitat que, aparentment, vivia en el món perfecte.

En la realitat, el rodatge es va produir també a les platges tailandeses, mostrant aigues transparents i un paisatge extraordinàriament preciós. Sense cap dubte, Tailàndia amaga llocs preciosos com el de la pròpia platja que més apareix al film -podeu veure-la a la foto-. Precisament d’aquell lloc, emmarcar en el turístic arxipèlag de Phi Phi, volem parlar-vos per a apropar-vos la seva història abans i després del rodatge i tota la polèmica sorgida.

Les illes Phi Phi Lek, a la província de Krabi situades al surest tailandés, són considerades una de les meravelles del país. Només compta amb 17 habitants i el seu entorn ofereix múltiples possibilitats per a fer esports com l’escalada, el caiac, el submarinisme, com precisament practicaven a la pel·lícula per aconseguir menjar. Malgrat que amb els anys han près popularitat, ningú deixa de sorprendre’s quan observa l’ecosistema. És un dels destins de vacances més demanats, i formen part d’un parc natural nacional.
Continuar llegint »

De Morenetes n’hi ha més d’una. Potser la de Montserrat s’emporta el gran protagonisme però arreu de la geografia catalana en podem trobar altres casos. I en busca d’un d’aquest, marxem fins al Ripollès, passant de llarg per Ribes de Freser i Queralbs. Enfilant-nos fins a la Vall de Núria, fregant els dos mil metres d’alçada i recollits, abraçats i empresonats pel monumental Puigmal i els seus seguidors, que pel fil d’una carena envolten la vall i la mantenen accessible només per un ja mític tren cremallera o per un camí que exigeix una decent preparació física. De les multituds però ja no se’n deslliure tan fàcilment.

La llegenda explica que pels vols del segle VIII Sant Gil arribà a la vall i construí una petita capella on hi tallà, amb fusta, una imatge de la mare de Déu. Passats els anys, segle XVIII, un peregrí pujà a la vall en busca de la imatge. Quan trobà la capella es trobà també amb una verge de cara morena fruit dels fums de les espelmes que durant tants anys havien cremat al interior de la capella. Avui dia la capella rep el nom de Sant Gil, i la mare de Déu de Núria reposa plàcidament entre vitrines dins el santuari que es construí en el seu honor. Així doncs, Vall de Núria ha passat a ser amb el pas dels anys un dels principals destins de muntanya de Catalunya. Oferint religiositat, natura, muntanya i al hivern…Neu!

Continuar llegint »

Queda arraconat en una vall estreta, entre boscos de fulles cromades pels colors infinits de la tardor i només comunicada per una carretera estreta que el fa accesible i protegit alhora de les multituds. És un poble rural però obert de ple al segle XXI, que lluita per conservar una identitat pròpia i per no perdre la seva personalitat i conservar els seus orígens.

Hi va haver un temps a Catalunya, que els pobles perdien pes, un temps en que la gent marxava a les grans ciutats, als focus industrials del país. I els municipis de comarques, aquells on tothom es coneix, on el temps passa sense agulles esclaves, on l’entorn forma part indisociable de la vida dels seus habitants, quedaven buits; els joves emigraven i els vells veien com de mica en mica tot s’anava apagant… Una radiografia trista, però real.

Passats uns quants anys, la tendència s’inverteix. Els ritmes frenètics, constants i freds de les ciutats, l’arribada massiva de turistes que agafen ofertes de vols… deixen de ser vistos, per alguns, com a progrés en la qualitat de vida i es busquen nous camins per on transcòrrer una vida d’èxit en un marc de confort, repòs i benestar. I això ho aporta la vida rural, la vida en els pobles. Aquests però, també corren un risc; el de converti-se únicament en pobles dormitori, despresos de tradicions i lligams humans, allò pel que són o haurien de ser valorats.
Continuar llegint »

Foto: Cebete a Flickr

Bolonya (Itàlia) forma part, juntament amb Edimburg, Santa Fe, Buenos Aires, Berlín, Asuán, Popayán i Sevilla, de la Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO. Cadascuna d’elles destaca per una disciplina, bé pot ser la gastronomia com pot ser el disseny o la literatura. En el cas de Bolònia parlem de la música.

La ciutat italiana ha aconseguit una fama a nivell internacional fins el punt de ser un lloc de referència. Diuen que Bolonya concentra tot: una gran quantitat d’artistes, un patrimoni històric musical, una gran capacitat per a organitzar festivals i concerts, i una increïble atmòsfera cultural i creativa. Per a donar algunes xifres, Bolonya té una fundació de l’ópera, un conservatori, set escoles, dos museus dedicats a la música, 22 teatres, 39 associaciones musicals i 9 festivals internacionals.
Continuar llegint »

Foto: bardam_u a Flickr

Chicago és una ciutat de magnituds. Caracteritzada per la seva gran diversitat cultural, museística, hotelera i d’oci es converteix en un destí turístic amb possibilitats de diversió quasi infinites. La gastronomia no es queda enrere en quant a varietats. Prova d’això és l’anomenat Taste of Chicago, un event que es celebra cada any en el centre de la ciutat coincidint amb l’arribada de l’estiu.

Amb el menjar com a referent principal, el festival és una bona oportunitat per a reunir més de 30 milions de persones entorn a un ambient immillorable de focs artificials, espectacles musicals i demostracions de cuina en directe. Fins i tot els més petits gaudiran durant hores a l’àrea d’entreteniment construït per a l’ocasió.
Continuar llegint »

Foto: styeb a Flickr

No hi ha dubte que la llibertat serà la teva màxima principal durant tot el temps que duri la teva estada a Toulouse. Qui no pot sentir-se lliure admirant la increïble bellesa de l’anomenada Ciutat Rosa des d’algun dels seus racons màgics? Pot ser que et soni el tòpic però encara no hem trobat a ningú que hagi tornat d’aquesta ciutat francesa sense confessar-se enamorat d’ella.

Toulouse té molt a mostrar-te: places, fonts, esglésies, exposicions, jardins, zoos, aquaris, monuments, restaurants… De dia o de nit trobaràs centenars d’opcions a realitzar. Per a que només hagis de preocupar-te de gaudir i no de com ompliràs la teva butxaca a la tornada, a Viatjar.cat hem pensat en proposar-te una eina que t’encantarà: la tarjeta Toulouse en llibertat. Segueix llegint per a descobrir tot el que pot fer per tu. Sigues el visitant amb més descomptes de la ciuta!
Continuar llegint »

Aquestes han estat les vacances de les Olimpíades. En món del turisme i els viatges a la xarxa no ha volgut estar-ne al marge i el company Nando Llorella del blog megustaelturismo ha iniciat un meme -informació que va encomanant-se de blog a blog- molt interessant.

Es tracta de nomenar les medalles d’or en les següents categories turístiques, en les quals a viatjar-cat efectuem les nostres votacions per contribuir a la proposta.

1. Agència de viatges més innovadora
Atrapalo.com es mereix el nostre vot donada les seves darreres campanyes de les quals tota la xarxa s’ha fet ressò.

2. Cadena hotelera més innovadora.
Hotusa pel seu premi a la Innovació i el Talent en el Sector Turístic.

3. Blog de turisme d’imprescindible lectura.
Megustaelturismo acostuma a sorprendre’ns amb informacions curioses.

4.- Blog de viatges més interessant.
El nostre germà gran dondeviajar.es et permet conèixer molt i molt de tots els destins que et puguis imaginar.

5. Comunitat online on ets més actiu
Viatgeaddictes.com, cada cop la visito més.

Per continuar amb aquest meme li passo el torn a Fabiola Pezoa y Ana Belén Fernández

Foto: Vito7 a Flickr

Què serien les grans ciutats sense parcs? Les zones verds emergeixen enmig del soroll i el caos urbà com un agradable respir per aquells ciutadans que busquen una mica de tranquil·litat. Els parcs són també, sovint, punts de destí turístic habitual. El món està ple de ciutats que compten amb parcs d’un atractiu extraordinari: autèntiques ciutats jardí. Espanya és superada en aquest aspecte per moltes ciutats europees però pot presumir, no obstant, d’algunes meravelles úniques com el Parc Güell de Barcelona. Natura i art amb una signatura molt especial: Antoni Gaudí.

Construït a principis de la dècada dels 90 i inaugurat com a parc públic al 1926, el Parc Güell té l’encant d’un espai creat per a somiar. En endinsar-nos en ell sembla que estem a punt d’accedir a una visió de conte on els bancs tenen forma de serp, els arbres s’extenen majestuosos com a gegants de pedra, els animals es presenten com exòtics mosaics multicolor i les vistes són tan perfectes que semblen pintades per una mà mestre.
Continuar llegint »