
[...] Les hores van anar passant i el refugi va anar acollint més caminaires exhausts i bruts de fang. Els més dignes de recordar, dos italians de la Vall d’Aosta que havien perdut el compte del temps que portaven caminant, eren prims i els dos amb els cabells despentinats i ulleres torcades i de vidres esquerdats. Dos neohippies enfadats amb el mon globalitzat que volien recuperar l’essència de l’home; dormir, caminar i menjar, tot acompanyat sempre d’una tassa de cafè amarg i sense sucre. Jordano i Alfredo, perduts eternament al paradís!
El sopar va ser a base de musclos acabats de recollir a la platja del costat del refugi, i fou un èxit rotund, de no haver estat perduts enmig de la illa de ben segur que haguéssim pogut treure diners venent-los a algun turista afamat. O potser era que simplement que allò que culls tu mateix sempre te més bon gust. A les 10 del vespre tothom restava estirat a la seva llitera llegint, escrivint o somiant amb el dia viscut. Bé, els dos italians estaven asseguts al terra continuant una partida d’escacs que portaven jugant des de feia 5 dies, no vaig veure el final, em vaig adormir amb el bolígraf a la ma poc desprès de començar a escriure alguna cosa per recorda la meva primera experiència a Rakiura, estava rendit.

Afegir a Del.Icio.Us





