Salou amaga racons tan bonics com les seves platges

Com succeeix amb la majoria de municipis costaners catalans, quan pensem en Salou ens ve un sol terme al cap: “platja”. Amb una mica de sort, en aquest cas, se’ns acut un d’extra (o un parell, millor dit): “Port Aventura”. I és que sovint oblidem que gairebé totes aquestes localitats tenen una historia al darrera, marcada sobretot per la tradició pesquera i pel modernisme. En el cas de Salou, parlem d’una vila que, a més de tenir un port comercial molt potent durant segles, gaudeix d’una tradició turística que es remonta al segle XIX, amb la inauguració del tren Reus-Salou i l’arribada dels primers estiuejants. De fet, l’Estació del Carrilet encara segueix d’empeu, commemorant l’existència d’aquest primer ferrocarril.

Per això i per molt més, Salou és històrica i, per tant, té molts més atractius dels que solem atorgar-li. Així, per exemple, l’Església de Santa Maria del Mar data del 1766 i va ser construïda per als pescadors. No gaire gran i d’aspecte acollidor i mediterrani, en destaca la bellesa de les pintures murals, obra de Lluís Maria Güell. També val la pena acostar-se fins la Torre Vella, que va ordenar construir l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona l’any 1530. Tot i que l’interior ha estat restaurat, se’n conserva l’estructura exterior original. Actualment l’edifici es destina a exposicions d’art, malgrat que el que més en destaca és el Museu de l’Esmalt Contemporani, amb esmalts d’arreu del món.
Continuar llegint »

La Plaça Major de Vic és escenari d'esdeveniments durant tot l'any

Segurament és un dels pobles catalans amb el nom més curt. Amb només 3 lletres es designa Vic,  la capital d’Osona, la ciutat de la boira i la població on s’hi poden menjar alguns dels millors embotits del país. Parlem d’un municipi conegut per la seva gran plaça major i pel famós  mercat medieval de Vic del que vam parlar fa uns dies, un dels més importants de la zona. Però hi ha molts més motius per descobrir la ciutat.

Pels que siguin amants de l’arquitectura el Casino o Casa Cornellà pot ser un bon lloc on aturar-se a fer un cafè. No té pèrdua. És l’edifici més senyorial que hi ha a la Plaça del Mercat. Amb molts detalls modernistes, data de mitjans del segle XIX. El seu bar és el lloc ideal per fer-hi petar la xerrada o escoltar els vells savis de la plana de Vic. També val la pena assistir a un dels concerts que fan a la Sala Modernista durant el Mercat de Música Viva de Vic que cada any, i a finals de setembre, se celebra a la capital d’Osona.

Vic, també és una ciutat per menjar-hi bé. Cuina tradicional i de tota la vida per aquells que els hi agradi el sabor de la nostra terra. En aquest cas, no us podeu perdre la visita al Merlot, un restaurant sui-generis on els hi hagi!!! S’entra al restaurant per una espècie de bodega plena de botes de vi que et condueixen fins al menjador, decorat amb objectes antics i curiosos com ràdios, ampolles, rellotges o porrons. La carta és a base de plats tradicionals que tots coneixem i sobretot de carn a la brasa, que couen a davant teu a un foc obert al mateix menjador! Però l’estrella del restaurant són les postres. No us en podem dir res perquè són una sorpresa que descobrireu si demaneu “les postres de la casa”. Un advertència: aguanteu el got amb força!
Continuar llegint »

Tintín y les seves aventures

Gairebé tothom en coneix la seva existència i astúcia. A alguns els agradarà més, a altres no tant… però és inegable que el personatge protagonista del Post d’avui és conegut arreu del món. Tintín ha trepitjat centenars països resolent històries fantàstiques i aventures increïbles. Ara teniu la possibilitat de descobrir-ne tots els seus secrets. Haureu d’anar fins a Lovaina-La Neuve, una ciutat situada a 30 kilòmetres de Brussel·les.

El juny de l’any passat es va inaugurar el primer museu dedicat exclusivament a l’il·lustrador George Remi, conegut mundialment com a Hergé, pare del reporter més famós de totes les vinyetes: en Tintín. El Museu Hergé és un modern edifici dissenyat per l’arquitecte Christian de Portzamparc. Exteriorment és de color blanc amb un dibuix immens protagonitzat, com no podia ser diferent, pel Tintín. Té unes grans finestres que vistes des de fora i a uns quants metres de distància, es converteixen en vinyetes que ens ensenyen l’interior del museu.

A dins s’hi amaguen 8 sales que permeten conèixer la trajectòria d’Hergé abans de Tintín i sobretot després que aquest personatge entrés a la seva vida. Hi ha més d’un centenar de pàgines originals, milers de fotografies, documents i objectes que Hergé va utilizar per fer més creïbles les aventures de Tintín. Referències que ens descobreixen d’on va treure la insipiració per crear els seus personatges. Per exemple, la fisonomia de Tintín era curiosament semblant al germà gran d’Hergè, Paul Remi; els Dupont i Dupont tenien una especial retirada al pare del dibuixant i al seu tiet… que casualment també eren bessons… i la Castafiore, tot i haver-se donat a conèixer com una diva qualsevol amb els anys va anar estilitzant la seva figura fins a recordar a la gran Maria Callas.
Continuar llegint »

Imatge nocturna de la localitat medieval

A la regió de Llenguadoc-Roussillon en el sud de França es troba la preciosa ciutat medieval fortificada de Carcasona (o Carcassonne en francès). La impressionant ciutadella, que es conserva en un magnífic estat ja que va ser restaurada en el segle XIX, compta amb 52 torres i 2 fortificacions concèntriques, amb un total de tres quilòmetres de muralles.

A la ciutadella, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, segueixen vivint encara uns 120 habitants i hi ha una gran varietat de botiguers i d’artesans, que venen tot tipus d’objectes artesanals i souvenirs. També hi ha nombrosos restaurants, per la qual cosa és una bona opció menjar dintre del recinte. L’accés a la ciutat amurallada i a la basílica de Saint Nazaire que es troba en el seu interior és de franc.

No obstant això, hi ha alguns llocs en els quals cal pagar entrada. Un d’ells és el castell construït en el segle XII que va anar la seu dels Trencavel, vescomtes de Carcassone. Encara que la ciutadella sigui famosa per la fortificació medieval, el cinturó exterior de la qual es va construir en el segle XIII, el lloc ha estat ocupat des del segle VI a. de C., primer va ser un enclavament gal, i més tard una ciutat romana.
Continuar llegint »

Imatge de l'estat actual de la cova

Amb un nivell superior de 1.300 metres de longitud, la cova de Valporquero es converteix en un dels llocs més visitats de Lleó. És interessant recórrer les seves entranyes en una ruta guiada que té una durada d’entre una hora i una hora i mitja, i en la qual es poden descobrir nombroses estalactites i estalagmites que destaquen per la seva bellesa. Una curiositat que als lleonesos els agrada recordar és que la cova de Valporquero va ser l’escenari per a rodar una de les versions de la pel·lícula Viatge al centre de la terra, una adaptació de la història de Julio Verne.

Per a entrar en les coves es recomana anar amb roba d’abric, ja que la temperatura és de 7ºC al llarg de tot l’any, i amb calçat còmode. Al llarg del recorregut es visiten sis espais. El primer és conegut com la sala de les Petites meravelles, on es veuen formacions tan curioses com la Torre de Trepitja i la coneguda Verge amb nen. La imaginació de cada visitant ajuda a descobrir noves formes entre les estalactites i les estalagmites.

La Gran Rotonda és una de les sales més espectaculars. Té 5.600 metres quadrats de superfície i està travessada per un riu. El color negre de les roques ens condueix cap al cementiri estalactític. Unes altres de les sales que ens descobreix el recorregut són la columna solitària, les fades, les Meravelles i la Gran Via.
Continuar llegint »

Castell de Bran

Avui viatjarem a Transilvania, terra que combina la realitat i la ficció per a donar vida al mite de Drácula. Prop de Brasov, es troba el Castell de Bran, inspiració perquè Bram Stoker dissenyi l’habitatge del vampir. La fortalesa va ser manada a construir pels cavallers teutónics en 1212, quan es van traslladar des de Palestina fins al Regne d’Hongria, i reconstruïda en 1378. La veritat és que la llegenda de Drácula es fa present entorn de Vlad Draculea, l’Empalador, governant famós per les seves sanguinàries tècniques de tortura.

La realitat és que mai va poder comprovar-se si Vlad l’ Empalador va residir en el Castell de Bran o no. La majoria de les versions indiquen que només va passar dos dies allí, en la masmorra, quan la regió era dominada pels otomans. En l’actualitat, l’edificació es troba oberta al turisme i és una important font d’ingressos per a Romania. Situat en Bran-Rucar, una antiga carretera entri Transilvania i Valachia, és propietat del multimillonario Roman Abramovich, després que aquest l’hi comprés al archiduque Dominic de Hagsburgo.

A més de la seva meravellosa arquitectura gòtica, els viatgers poden gaudir d’elements medievals, escultures i diferents objectes artístics que alberga en el museu que funciona en el seu interior. Boscos, rius i valls són el context perfecte per a l’edifici.
Continuar llegint »

Calustre del monestir de St. Martí del Canigó

[...] Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Amb aquests punyents versos acaba el poema èpic català per excel•lència: Canigó, de Jacint Verdaguer. Publicat el 1885 l’autor, a través del llibre, fa un recorregut fantàstic per tot el Pirineu amb sortida i arribada a la muntanya que li va arribar a robar el cor: el Canigó.

A la comarca nord catalana del Conflent, avui en dia territori de l’estat francès, s’aixeca per sobre els 2700 metres i de forma pràcticament solitària el bell massís del Canigó, els inicis del Pirineu més muntanyós. Aquesta muntanya però, té quelcom especial, un misticisme romàntic i fantàstic, que amb el temps s’ha omplert de llegendes i ha conservat antigues tradicions.

Tota aquesta atmosfera que envolta la muntanya doncs, va fer que un jove mossèn nascut en terres d’Osona i gran amant dels viatges, les excursions i la poesia; quedés tan fascinat per aquell paisatge, que després de recórrer tots els raconets de la muntanya i de les valls properes, extasiat per allò que els seu mirar captava, va sentir la necessitat d’abocar tot el seu sentiment en una obra poètica. Verdaguer acabava d’escriure llavors, un dels més grans poemes de la literatura catalana: Canigó.
Continuar llegint »

El Mausoleu d'Halinarkaso, a l'actual Turquia

Les Set Meravelles del Món, conegudes també com les del Món Antic, eren un conjunt d’obres arquitectòniques considerades dignes de ser visitades (per l’habilitat i enginy de l’home) pels helens -pobles que habitaven la Grècia antiga-. La llista de les Meravelles del Món es va crear al voltant del segle II abans de Crist, estant la primera referència del llistat a la història d’Heredoto durant el segle V a.C. Així mateix, la història diu que la llista clàsica es basa en un breu poema d’Antípatro de Sidón cap el 125 a.C en el qual feia menció a les Set Meravelles del Món; encara que també es conserven referències d’altres llistes anteriors realitzades per l’enginyer Filó de Bizanci, els escrits del qual no han sobreviscut.

Com ja es va dir, es tracta de construccions humanes, i no de cap meravella natural ni runa. Fem un repàs per aquestes meravelles del nostre planeta…

-La Gran Piràmide de Giza; es tracta de la més antiga i l’única que es manté en peu d’aquestes meravelles. Va ser la tomba de Jufu, el faraó de la quarta dinastia de l’antic Egipte; i l’arquitecte d’aquesta obra va ser Hemiunu, un parent del faraó. S’estima que la Gran Piràmide, la primera i més gran de les tres grans de la Necròpolis de Giza, a les afores del Caire, va ser terminada el 2570 a.C. Compta amb tres cambres principals.

-Els Jardins Penjants de Babilònia: van ser construïts entre els anys 605 i 562 a.C., duant el regnat de Nabuconodosor II, a la vora de l’Eufrates, a l’actual Iraq. Els jardins es trobaven al costat del palau del rei, de manera que el poble, que tenia l’accés prohibit, pogues veure’l. En la més alta de les terrasses hi havia un depòsit d’aigua des d’ón corrien diversos rierols. Es diu que en realitat els Jardins Penjants de Babilònia no penjaven, sinó que reben aquest nom d’una traducció incorrecta.
Continuar llegint »

Imatge del misteriós Llac Ness

Una de les llegendes més populars a Escòcia és la història del monstre del llac Ness, el conegut Nessie, que avui s’ha convertit en una injecció econòmica per a la regió gràcies a la venda de samarretes, tasses, llibretes, postals i altres souvenirs amb la imatge del monstre. Per a aquells que ja estiguin convençuts que aquest animal es només part de l’imaginari escocés i prefereixin no passar-se hores i hores enfront de l’aigua per si apareix, poden aprofitar per a descobrir els pobles que envolten el llac Ness.

Invergarry és un d’aquests lloc que val la pena visitar. És un poble tranquil i amb història. Des de l’hotel principal del municipi es poden veure les runes d’un castell que es va construir a principis del segle XVII, per encàrrec dels MacDonells. Les forces de Cromwellian el van cremar al poc temps després van haver de fortificar-lo de nou. Per a aquell qui vulgui dormir a la zona, Ardgarry Farm és un ben and breakfast molt recomenable pel seu preu i qualitat. A més, es troba a només deu minuts d’un frondós bosc pel qual passejar.

Fort Augustus conecta el Llac Ness amb el canal de Caledonian, el nom d’Escòcia en gaèlic (la llengua escocesa pròpia de les terres altes). El més interessant per a veure aquest petit poble són, per una banda, les escluses per a superar el desnivell entre els dos llacs i, per l’altra, el Caledonian Canal Heritage Centre, que ens descobreix la història del canal.
Continuar llegint »

Panoràmica dels Pirineus

És l’única vall del Pirineu català orientada al Nord, l’única comarca amb un clima més atlàntic que Mediterrani, parlen la seva pròpia llengua i històricament han estat acostumats a viure aïllats per la neu. La Vall d’Aran sorprèn per la seva bellesa paisatgística, per la seva singularitat cultural i per la seva oferta turística, no sempre sostenible.

El viatger, que des de Catalunya, vol descobrir tot el que aquesta vall occitana pot oferir, té tres recorreguts diferents per endinsar-s’hi: la opció ràpida és pel túnel de Vielha, ràpid i còmode. La opció pels amants dels revolts es troba entrant pel port de la Bonaigua, una carretera de muntanya que ens enfilarà fins als 2000 metres. I la opció més romàntica i aventurera la trobareu si us hi endinseu per la pista forestal de Montgarri, un petit santuari del s. XII ficat enmig d’una vall llarga i estreta que ens portarà des del Pallars Sobirà fins a la ja esmentada Val d’Aran (nom occità).

Nosaltres però, ens centrarem en la última opció, la més impressionant en quant al paisatge i la que ens farà veure com n’ha estat de difícil la comunicació entre Catalunya i aquest petit territori pirinenc que reclama i reivindica uns trets culturals propis. Així doncs, ens plantem a Esterri d’Àneu i comencem el viatge!
Continuar llegint »