Vall de Núria

De tant en tant, a tots ens ve de gust una mica d’aire pur, de tranquil·litat i pau. I generalment, la muntanya acaba sent el nostre gran refugi. Escapar-se dels espais urbans per deixar-se perdre entre la natura és un dels bàlsams de la vida moderna, però cal saber on anar i com anar-hi. La informació i la preparació són imprescindibles a l’hora de pujar a qualsevol muntanya. A Catalunya tenim cims de tot tipus, i no només al Pirineu. Alguns més alts per experts en muntanyisme, d’altres més senzills per simples amants de la natura.

Un bon lloc per començar és el Montseny, en un dels seus cims més emblemàtics, el Matagalls (1696 metres sobre el nivell del mar). El Matagalls és un clàssic entre l’excursionisme català. Sortint des de Collformic, amb poc menys de 2 hores, et pots plantar al capdamunt del cim amb vistes meravelloses a la plana de Vic, al Pedraforca al fons, al Turó de l’Home i Les Agudes i fins i tot al Puigmal i al Canigó. En un dia clar, fins i tot es pot arribar a veure la Torre Mafre i l’Hotel Arts de Barcelona. El descens passa pel Collet de l’home mort, el Coll Pregón i el Coll Sesportadores fins arribar, finalment, a Sant Marçal.

Si aquest nivell ja el teniu superat el següent pas, pot ser l’ascensió al Puigmal (2.910 metres sobre el nivell del mar). Una ruta clàssica entre les clàssiques, però més complicada. Només és recomanable de fer-la els mesos d’estiu i fins a finals de setembre. És un preciosa ruta d’unes 6-7 hores que us permetrà visitar dos llocs ben emblemàtics del Pirineu Oriental català com són el mateix cim del Puigmal i el Santuari de Núria.
Continuar llegint »

El món és ple de racons, regions i territoris on la natura encara preserva el seu estat salvatge i verge, però d’espais així que hagin, amb el temps, pogut suportar la pressió de l’home i evolucionar al mateix temps de forma sostenible, ja no n’hi ha tants. És per això, que la UNESCO, dins el programa MAB ( Man And Biosphere ) , al 1974 decidí crear les Reserves de la Biosfera. Aquests espais ( 400 arreu del món ) pretenen protegir i conservar espais naturals d’un gran interès paisatgístic, històric i antropològic que al mateix temps conviuen amb la presència de l’home i el desenvolupament social i econòmic que aquest fet comporta d’una forma harmonitzada i sobretot sostenible.

Tenint en compte aquestes premisses doncs, l’any 1993 la UNESCO declarà la illa de Menorca Reserva de la Biosfera. Per la seva forta cultura i tradicions, pel tipus de turisme que presenta i ven, per les seves platges, cales i costa, per la seva riquesa en vegetació endèmica… Però també i sobretot, per la gran estima, respecte i reconeixement que els menorquins tenen de la seva terra.
Continuar llegint »

Pedalant per un canal al Delta de l'Ebre

Desenes de quilòmetres de mar, de platges i de sorra. Infinits canals i sèquies que donen de veure als arrossars, sempre assedegats, que dibuixen el paisatge interior d’aquest jove delta partit en dos parts pel gran Ebre, el nostre petit Nil. Ens trobem al sud, fregant València i entrant al mar, al Delta de l’Ebre.

Repartit entre les comarques catalanes del Montsià i el Baix Ebre, el Delta de l’Ebre és un dels espais naturals de Catalunya més significatius i emblemàtics. La seva orografia i relleu, a més a més, el converteixen en un lloc molt accessible i que afavoreix i propicia la pràctica del cicloturisme. Anar doncs a fer una excursió de cap de setmana amb la bicicleta per aquestes terres, que el riu ha anat dipositant en forma de sediments al llarg dels segles, serà una opció perfecte per a fer esport, veure natura i gaudir de la calma d’aquest indret.

Ja que decidim prescindir del cotxe durant tota la sortida, plantejarem la ruta sortint de l’estació de RENFE l’Aldea-Amposta-Tortosa i seguint l’Ebre pel marge esquerre passarem per Deltebre fins arribar a Riumar on farem nit per anar de tornada el dia següent. En total seran uns 60 quilòmetres per un terreny totalment pla. L’únic enemic això si, pot ser el vent. Preparats?

Continuar llegint »

Vista del poble del Mallol, Garrotxa.

La proposta d’avui, és el que es podria anomenar com a turisme actiu. Aquell que et porta a descobrir nous llocs i nous paisatges però d’una forma diferent, més compromesa amb l’entorn i vivint al màxim cada un dels moments del viatge. Per tant, agafem la bicicleta, desplacem-nos fins a la comarca gironina de la Garrotxa i comencem a pedalar amb destí Girona. Acabem d’entrar en el carrilet d’Olot!

L’origen del traçat d’aquest recorregut es remunta a finals del s.XIX, quan varen començar unes obres que havien de unir Girona i Olot mitjançant un ferrocarril. L’any 1969 aquest mateix camí ferroviari va deixar de funcionar i va deixar abandonat tot el traçat que antigament havia estat utilitzant. Anys més tard però, es va voler donar una funció a tot aquest espai i es va crear el que avui ja coneixem com la via verda del carrilet d’Olot.

El recorregut compte amb un total de 54 quilòmetres entre Olot i Girona i un desnivell suau de 1’5% de pendent. Així doncs, ens situem a Olot, paral·lels al riu Fluvià, i ja ens podem disposar a agafar la bicicleta, començar a pedalar i fer camí cap a Girona creuant valls, planes, colls, pobles i comarques.
Continuar llegint »

Panoràmica dels Pirineus

És l’única vall del Pirineu català orientada al Nord, l’única comarca amb un clima més atlàntic que Mediterrani, parlen la seva pròpia llengua i històricament han estat acostumats a viure aïllats per la neu. La Vall d’Aran sorprèn per la seva bellesa paisatgística, per la seva singularitat cultural i per la seva oferta turística, no sempre sostenible.

El viatger, que des de Catalunya, vol descobrir tot el que aquesta vall occitana pot oferir, té tres recorreguts diferents per endinsar-s’hi: la opció ràpida és pel túnel de Vielha, ràpid i còmode. La opció pels amants dels revolts es troba entrant pel port de la Bonaigua, una carretera de muntanya que ens enfilarà fins als 2000 metres. I la opció més romàntica i aventurera la trobareu si us hi endinseu per la pista forestal de Montgarri, un petit santuari del s. XII ficat enmig d’una vall llarga i estreta que ens portarà des del Pallars Sobirà fins a la ja esmentada Val d’Aran (nom occità).

Nosaltres però, ens centrarem en la última opció, la més impressionant en quant al paisatge i la que ens farà veure com n’ha estat de difícil la comunicació entre Catalunya i aquest petit territori pirinenc que reclama i reivindica uns trets culturals propis. Així doncs, ens plantem a Esterri d’Àneu i comencem el viatge!
Continuar llegint »

Foto: Will Ellis a Flickr

Basada en una novel·la d’Alex Garland, el 2000 va donar el salt a les pantalles La Playa, protagonitzada per l’encara jove Leonardo di Caprio -ara ja es nota que els anys de joventut van passant-. El llargmetratge encarnava un noi que arribava a La Playa, un paradís de Tailàndia on s’havia crear una comunitat que, aparentment, vivia en el món perfecte.

En la realitat, el rodatge es va produir també a les platges tailandeses, mostrant aigues transparents i un paisatge extraordinàriament preciós. Sense cap dubte, Tailàndia amaga llocs preciosos com el de la pròpia platja que més apareix al film -podeu veure-la a la foto-. Precisament d’aquell lloc, emmarcar en el turístic arxipèlag de Phi Phi, volem parlar-vos per a apropar-vos la seva història abans i després del rodatge i tota la polèmica sorgida.

Les illes Phi Phi Lek, a la província de Krabi situades al surest tailandés, són considerades una de les meravelles del país. Només compta amb 17 habitants i el seu entorn ofereix múltiples possibilitats per a fer esports com l’escalada, el caiac, el submarinisme, com precisament practicaven a la pel·lícula per aconseguir menjar. Malgrat que amb els anys han près popularitat, ningú deixa de sorprendre’s quan observa l’ecosistema. És un dels destins de vacances més demanats, i formen part d’un parc natural nacional.
Continuar llegint »

De Morenetes n’hi ha més d’una. Potser la de Montserrat s’emporta el gran protagonisme però arreu de la geografia catalana en podem trobar altres casos. I en busca d’un d’aquest, marxem fins al Ripollès, passant de llarg per Ribes de Freser i Queralbs. Enfilant-nos fins a la Vall de Núria, fregant els dos mil metres d’alçada i recollits, abraçats i empresonats pel monumental Puigmal i els seus seguidors, que pel fil d’una carena envolten la vall i la mantenen accessible només per un ja mític tren cremallera o per un camí que exigeix una decent preparació física. De les multituds però ja no se’n deslliure tan fàcilment.

La llegenda explica que pels vols del segle VIII Sant Gil arribà a la vall i construí una petita capella on hi tallà, amb fusta, una imatge de la mare de Déu. Passats els anys, segle XVIII, un peregrí pujà a la vall en busca de la imatge. Quan trobà la capella es trobà també amb una verge de cara morena fruit dels fums de les espelmes que durant tants anys havien cremat al interior de la capella. Avui dia la capella rep el nom de Sant Gil, i la mare de Déu de Núria reposa plàcidament entre vitrines dins el santuari que es construí en el seu honor. Així doncs, Vall de Núria ha passat a ser amb el pas dels anys un dels principals destins de muntanya de Catalunya. Oferint religiositat, natura, muntanya i al hivern…Neu!

Continuar llegint »

[...] Em passat 4 hores a Nugget Point esperant veure els pingüins,  i un cop assolit el nostre objectiu ens encaminem cap a Cannibal i Surat Bay.

Aquestes dos petites badies serien el paradís per a un escriptor de novel·les. M’imagino una petita caseta de fusta amb un porxo atrotinat arran de platja on un home ja gran de cabells foscos i algun de blanc passaria hores amb la seva maquina d’escriure inventant països, continents, idees i persones, donant forma i fent créixer alguna idea estranya que li hagués vingut al cap… Tot acompanyat per al repòs de la sorra humida i verge, pel so relaxant d’una onada i per la sensació de sentir-se únic al mon, despreocupat de pors i terriblement feliç.

Continuar llegint »

La immensitat dels mars i dels oceans fan pensar en viatges llunyans plens d’aventures, en travessies que et porten a creuar l’horitzó. La idea d’un espai immens creuat per vents i tempestes mareja la imaginació i fa sentir-te petit, molt petit… El Pacífic sud guarda totes aquestes emocions i les mostra en desertes i salvatges platges, en escarpades costes. És un somiar constant, no serveix de res pessigar-te, no en podràs escapar… Si hi pots viatjar aprofitant algun dels vols econòmics a llocs tan exòtics no ho deixis perdre, valdrà la pena.
 
Nova Zelanda és el país, que proporcionalment amb les seves dimensions, alberga més parcs nacionals i reserves nacionals del món. Alguns d’aquests paratges reben visites diàries i no poden escapar de la mirada curiosa del turista, però altres quan el dia s’escurça i el fred arriba resten pràcticament solitaris, continuant amb el seu ritme vital de natura i fauna salvatge.
Continuar llegint »

Catalunya és un país muntanyós; de est a oest i de nord a sud pràcticament totes les comarques estan abraçades o rodejades de cims escarpats, de turons ajaguts, de boscos de colors re inventats, de valls verges… Al nord però és on trobem els Pirineus, la més gran serralada catalana.

El Berguedà, comarca pirenaica per antonomàsia, amaga molts racons per les seves muntanyes, entre d’altres, la serra del Catllaràs, unes muntanyes poc freqüentades de boscos de pins negres i avets, amb prats i camins de llegenda. Un grapat d’emocions i sensacions per emborratxar els sentits una vegada més i per deixar-se seduir per l’encant d’allò bell i tranquil.
Continuar llegint »