Ciutats

La Barcelona més musical

Barcelona acull dos tesors musicals: el Liceu i el Palau de la Música
By , on 31 de agost de 2010

El Palau de la Música és un dels temples musicals de Barcelona

Fa unes setmanes vaig rebre l’encàrrec, o més ben dit la petició d’un favor, per part d’uns amics de fer de guia durant els dies en què visitarien Barcelona. Em van dir que sí, que volien conèixer els grans encants de la nostra ciutat com la Sagrada Família, la Vila Olímpica i el litoral barceloní o la Fonts Màgica de la Plaça d’Espanya. Tot i així ells volien visitar uns llocs més concrets i que estaven relacionats amb la seva professió i la seva passió, la música. Potser la ciutat comtal no tingui el conjunt d’òperes tan característiques de l’Europa central, però sí té alguns edificis dignes d’admirar, i no només per als amants de la música sinó per a la resta dels mortals.

Així que mentre buscava hotel Barcelona vaig començar a rumiar sobre quines eren aquestes destinacions què havia de mostrar els meus amics. No hem d’oblidar que Barcelona ha vist les millors figures de la música oferint el seu talent. I ja se sap que per fer-ho, és necessari un gran escenari. Així que sense pensar massa ja vaig tenir dos llocs emblemàtics de la ciutat i paradís musical per a tots: el Teatre del Liceu i el Palau de la Música.

Una de les grans joies melòdiques de la ciutat comtal és el Teatre del Liceu. Situat a les emblemàtiques Rambles, és difícil no veure-ho quan camines entre les desenes d’actors caracteritzats dels personatges més variats, ja siguin reals o de ficció. Una parada de metro de la Línia 3, la verda, li atorga la importància que té aquest majestuós edifici.


Va sorgir després de la guerra de Successió quan els capitans generals del nou rei Felipe V, fan de l’òpera un entreteniment per a les tropes i per a la població en general. Va ser construït sobre el Convent dels Trinitaris i gràcies al seu èxit va ser necessària la seva ampliació per donar cabuda a totes les activitats que el Liceu necessitava. Va ser construït per Miquel Garriga i Roca iniciant-se les obres en 1845 i acabant-se el 1847. La planta de la sala és d’arc de ferradura i quan es va construir era un dels teatres europeus més grans de l’època.

Un edifici entossudit a sobreviure els anys, al canvi innegable dels gustos dels barcelonins i fins i tot al foc. Sí, perquè aquesta meravella de l’acústica ha sofert dos incendis. El primer va succeir el 14 d’abril de 1861, que va destruir totalment la sala i l’escenari, i que va obligar a tenir tancat el teatre, per les tasques de reconstrucció, durant un any i sis dies.

El segon el 31 de gener de 1994 (mateix dia de l’aniversari de Gaudí), i ha estat reconstruït i millorat, respectant la seva decoració i estil originals, responsables de la seva sonoritat apreciada, però amb importants millores tecnològiques que el van convertir en un dels teatres més moderns del món. Una curiositat és que es pot realitzar una visita guiada a l’escenari i als diferents espais de l’àrea de serveis del Teatre. Serà un recorregut d’una hora i mitjana|mitja de durada per l’escenari, les sales d’assaig, la sastreria, la sala de caracterització, els camerinos. Per fi podrem saber que és ser entre bambolines.

No molt lluny d’aquest temple operístic per excel·lència, creuem de carrer i caminem cap a un altre dels carrers de la Barcelona central, la Via Laietana. En un carrer transversal ens topem amb una d’aquestes meravelles arquitectòniques del millor modernisme europeu, el Palau de la Música Catalana. Desgraciadament aquesta joia arquitectònica i acústica ha omplert en els últims temps pàgines i hores de televisió i radi no per les seves excel·lències, sinó per qüestions tan poc culturals com un greu desfalc econòmic.

No obstant això, aquesta polèmica no aconsegueix fer ombra a l’edifici que el 1997 l’Unesco va incloure en la seva relació del Patrimoni de la Humanitat. I és que el Palau va ser projectat per l’arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va dur a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions en l’estructura molt avançades amb l’aplicació de grans murs de vidre|cristall i la integració de totes les arts, escultura, mosaics, vitralls i forja. L’edifici, seu central de l’Orfeó Català, fundat en 1891 per Lluís Millet i Amadeo Vives, va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d’òpera i ballet Gran Teatre del Liceu.

Si la façana del Teatre El Liceu es caracteritza principalment per la sobrietat i elegància en les formes, en el cas del Palau destaca tant per les seves diferents tècniques arquitectòniques com pels seus elements escultòrics que serveixen com a gran punt d’interès decorativa.

L’acústica de l’auditori és immillorable. Els millors intèrprets i batutes del món de l’últim segle (des de Richard Strauss fins a Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein, Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat ininterrompudament pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i al temps sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.

Malgrat que hi ha altres temples musicals a la ciutat, crec que com tot en la vida, cal variar una mica per la qual cosa els proposaré continuar amb el seu viatge cultural visitant alguns dels seus edificis més emblemàtics. Perquè si d’alguna cosa s’assegui orgullosa Barcelona és en cas de ser el bressol del millor exemple de Modernisme, i es poden contemplar les 30 obres en la cada vegada més famosa ruta del Modernisme barceloní, en la qual la figura de Gaudí ressalta per sobre de totes. Però no s’han d’oblidar altres grans mestres com Domènech i per Montaner i Puig i Cadafalch. Gràcies al talent i imaginació d’aquests artistes i altres arquitectes, la ciutat es va omplir d’obres modernistes com fanals, farmàcies, comerços, botigues|tendes o bancs. Només cal saber en quin lloc estan per deixar-se seduir per les seves formes insinuants i que van alçar Barcelona com la capital mundial del Modernisme.

Fotografia: Josep Renalias

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “La Barcelona més musical”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio