Especials

Instants de felicitat

Gaudint de l'encant de Temple Bar
By , on 5 de desembre de 2011

Segurament tothom recorda un moment de la seua vida en què es va sentir tan feliç que feia l’efecte que poguera tocar aquella felicitat, ja sabeu, aquella sensació plenament lúcida d’eterna joventut, de gaudir de la vida al cent per cent, de sentir que ens mengem el món amb un sol mos. És una experiència que hom té poques vegades en la vida, i segurament per això ho recordem amb intensitat,  com si acabara de passar. Qui a dalt signa recorda així un moment estelar del seu viatges Dublín, ara farà cinc anys i escaig.

Temple Bar

Temple Bar és un lloc mític, el pub irlandès per excel·lència.

Era a Temple Bar, al cor de la capital irlandesa. Un cor que -com no podia ser altrament- bategava cervesa en gerres de pinta, De totes les tonalitats imaginables entre el negre torrat de la Guinness y el taronja ambarí de la Bulmers, que no era cervesa, sinó sidra irlandesa, però entrava amb la mateixa facilitat i feia gust de manà en aquella mítica cerveseria. Estava allà amb Octavi, el conegut que havia fet possible la meua estada allà, m’havia aconsellat abans d’arribar.

No podíem ser més diferents, ni trobar-nos en situacions més opostes. Jo hi anava a buscar feina, ell deixaria en breu la seua per tornar-se’n; jo un jove que comença a viure, ell tot un senyor amb món corregut i la vida feta; jo sense cap compromís, ell amb dona i filla esperant-lo a la tornada; jo amb només disset anys i ell ja encetada la trentena. I tanmateix ens vam entendre com si ens coneguérem de tota la vida, allà a Temple Bar, recolzats com dos autèntics senyors en aquella barra curtida en mil batalles, bevent-nos una pinta rere l’altra, xarrant d’Irlanda potser, o de la vida, qui sap.

I allà al bell mig d’aquell local atapeït de propis i aliens, tots gaudint d’aquella atmòsfera tan autòctonament incomparable, un escenari. Baixet i escàs, allunyat de qualsevol intent de pedestal. Humil, com a heureu directe de la més genuïna tradició folk, què és germànic per dir poble i poble és paraula de comunitat, de germanor, d’harmonia entre els éssers humans. A dalt d’aquell escenari pujaren els Lad Lane armats de violíns, guitarres, banjos, acordions i potser algun instrument tradicional irlandès.

No sé si eren els reis d’allò o uns simples amatents; desconec la seua carrera i no sé si estan molt o poc considerats a dintre del seu circuit. L’única cosa que sé és que encara recorde el seu nom. El recorde perquè durant dues hores van tocar com autèntics mestres d’un ofici de segles. Els recorde perquè la seua música és encara, com ho ha estat sempre, el nexe d’unió inquebrantable entre l’antiga i la nova Irlanda. I els recorde perquè en aquell fugaç instant de la memòria, amb la màgia d’aquels acords frenètics, endimoniats, em van fer sentir lliure, però sobretot em feren sentir viu.

Imatge| Jiří Děcký

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “Instants de felicitat”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio