Especials

L’estranya taverna

Viatgem a Liverpool d'una manera un tant especial
By , on 26 de desembre de 2011
Estava amb un amic, però no recorde el seu nom i a penes les faccions del seu rostre. Davant nostre un estrany local, Viatges Liverpool. Però no era cap agència de viatges sinó un bar de copes que estava a vessar i això que encara no havien tocat les sis de la vesprada. És curiós però ni tansevol estavem a Anglaterra sinó al centre de València, un lloc com qualsevol altre, ja veus. Tot al nostre voltant semblava una densa nebulosa. Ara veig molt clarament els flaixos del rètol luminós repicant-me al cervell com un martell pneumàtic.
Liverpool

Liverpool a la nit.

Llavors de sobte ‘fade to black’ i la següent cosa que recorde és ja l’interior sonant el Let it be dels Beatles sobre els acords del My heart will go on, tot plegat una barreja estranyíssima, i ja m’imaginava la Kate Winslet corrent histèrica perduda per la coberta d’un enorme portaavions quan vam clissar a la taula de darrere un mariner sense dents que semblava la viva encarnació de Popeye, amb aquella mítica àncora tatuada a l’avantbraç i tot. Ens hi vam atansar perquè ens despertava una enorme curiositat i li vam demanar pel nom.
Li deien John, és clar, com a tots els mariners anglesos. John Lancashire parlava un anglès inintel·ligible amb la seua boca desdentada però a la manera de Liverpool, ja saps, que s’assembla molt a l’accent irlandès, que diuen /dublin/ i /oiland/ enlloc dels molt ‘cockney’ /dablin/ i /ailand/ . Era un autèntic hooligan de l’Everton i com a tal odiava amb totes les seues forces el Liverpool, pero especialment el seu capità, Steven Gerrard. No vam entendre massa bé el perquè; d’aquella boca només eixien incomprensibles exabruptes. Les manies, que no les curen els metges, però bé.

Lancashire va apurar la seua pinta de Cains i sembla que es va tranquilitzar una mica. D’immediat li van servir una altra cervesa; l’individu devia ser un personatge tan assidu en aquell antre que ja formava part de la decoració. Entre glop i glop el vell mariner començà a explicar-nos batalletes del seu avi, també llop de mar que havia estat a punt de morir al setge de Sebastopol en la guerra de Crimea. Anava tan torrat el pobre home que al final ja barrejava les aventures del seu avantpassat amb sumbarins nazis U-530 que havia contemplat com enfosaven milers de tones de cuirassats, fragates i destructors de la Royal Navy.
El deixàrem allí mateix dormint la mona i vam sortir del pub quan era poqueta nit. L’ensurt va ser majestàtic perquè on haurien d’haver estat les torres de Serrans ara hi havia un enorme edifici d’un estil que no s’adiu gens a València. Tenia un enorme rellotge en la seua part alta. Em vaig quedar glaçat en reconèixer els ‘Liver birds’, dos ocellots que semblaven cormorans de bronze a la part més alta. Vaig recordar el vell mite; els ciutadans de Liverpool diuen que si mai volaren aquests dos pardals, la ciutat deixaria d’existir. No deixa de tenir un humor molt anglès, aquesta gent. Així doncs érem a Liverpool! Com podia ser? Què punyetes havia passat? No ho vaig entendre fins que no vaig despertar.
Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “L’estranya taverna”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio