Per
Ignasi Feltrer, a 27 de octubre de 2008
...en una granja i anar viatjant al mateix temps, era corpulent, d’estatura mitjana i de cabells llisos i despentinats. no havia fet mai excursions abans i estava emocionat amb la idea de dormir en un refugi i de perdre’s dos dies pel bosc, era un noi carregat d’energia i amb unes ganes boges de festa i de coneixer nova gent. el gabriel, l’altra cara de la moneda, era un illenc de canaries que s’havia perdut pel nord de la illa del sud en temps de verema i treballava en una de les moltes vinyes del país. era una home d’uns 35 anys de caracter tranquil i reposat, res l’exaltava i controlava cada una de les seves emocions. el seu angles no era perfecte pero tenia l’habilitat per entendre allo mes important i podia parlar de qualsevol tema d’una forma mes o menys fluida. i a diferencia del riki estava acostumat a fer excursions i passar dies fora de casa i la idea de caminar sota la pluja semblava que fins i tot li agradava.
aixi que acompanyat d’aquests dos personatges vaig comencar la ruta. primera destinacio, el refugi de north arm, a uns 15 quilometres.
els camins de la illa d’stewart son coneguts i famosos per la gran quantitat de fang que hi trobes i el nostre no podia ser una excepcio. la ruta transcorria practicament en tota la seva durada pel mig del bosc fins arribar a north arm, un entrant de mar a uns 20 quilometres de l’ocea pacífic. el camí sota la pluja fou realment pesat, pero la diversitat de flora que brollava per tots costats del camí ho va fer tot una mica mes distret. era un bosc d’origen quaternari, ple de formes de vida primaries, ple de vida i color verd, podria dir que totes les combinacions de verd possibles es trobaven alla, pintant plantes, arbres i matolls. tot desordenat, tot barrejat tal i com la natura ho havia fet creixer. fins i tot en ocasions semblava que havia deixat de ploure i comencava a fer-se de nit, i quan miraves al cel t’adonaves que estaves cobert per una gran manta de vegetacio que practicament no deixava passar res, nomes l’aire que donava vida a tot aquell escampat de natura.
el rellotge no mentia, i al cap de 4 hores havíem arribat al refugi, a mi pero em semblava que havíem caminat un dia sencer, havia perdut tota nocio del temps i en ocasions tambe de l’espai. estava pletoric, felic i cansat. ja estavem al refugi i ara tocava gaudir del descans. algu va fer bullir aigua i en pocs minuts teníem una tassa de te calent acompanyant la conversa al porxo d’aquell xalet perdut enmig d’un bosc de l’era dels dinosaures. el moment, impagable i l’entorn, d’aquarel·la romantica. tot plegat un quadre impossible d’oblidar.
continuara......
Afegir a Del.Icio.Us
