Dels prats de la Galícia rural a la costa del immens Atlàntic
...de la ciutat del pelegrinatge per endinsar-nos a la galicia de prats verds i turons de boscos humits.
trencant amb la tradicio i el costum de posar punt i final a santiago, anirem fins a fisterra, la fi del mon en temps de la obscura esglesia, seguint per carretera un redescobert tram del camino que tot travessant les regions rurals de la provincia de a coruna ens portara fins a la finestra de l’ocea atlantic a la peninsula iberica, el cabo fisterra.
nomes sortir de la capital gallega el paisatge queda transformat en una escala cromatica de colors verds, marrons i blaus. el verd intens dels camps i prats que intenten envair tot allo fertil; el marro d’una terra tan humida que ja no pot empassar mes blau; de l’aigua constant que sempre es presenta, de rosada, de pluja, de marea... o del cel carregat de nuvols i d’aire net que es transportat des del mig de la mar.
passem pobles i sobretot poblets; sense asfaltar, senzills i austers pero de gent agradable amb conversa afable, acompanyant histories de la comarca i algunes critiques cap a la seva terra que alguns semblen haver oblidat. i passen els quilometres i amb ells tambe les hores...
i de cop, l’horitzo es capgira. els prats desapareixen i el turons baixen fins a quedar amb els peus mullats, i al fons, ajagut en el pla d’una carena que surt del fons salat: fisterra, la fi de l’europa continental. el principi, durant molts i molts anys, de l’autentica aventura....
Afegir a Del.Icio.Us
