Gaudint de l'encant de Temple Bar
Per
Jaume Barber, a 5 de desembre de 2011
...a buscar feina, ell deixaria en breu la seua per tornar-se'n; jo un jove que comenca a viure, ell tot un senyor amb mon corregut i la vida feta; jo sense cap compromis, ell amb dona i filla esperant-lo a la tornada; jo amb nomes disset anys i ell ja encetada la trentena. i tanmateix ens vam entendre com si ens coneguerem de tota la vida, alla a temple bar, recolzats com dos autentics senyors en aquella barra curtida en mil batalles, bevent-nos una pinta rere l'altra, xarrant d'irlanda potser, o de la vida, qui sap.
i alla al bell mig d'aquell local atapeit de propis i aliens, tots gaudint d'aquella atmosfera tan autoctonament incomparable, un escenari. baixet i escas, allunyat de qualsevol intent de pedestal. humil, com a heureu directe de la mes genuina tradicio folk, que es germanic per dir poble i poble es paraula de comunitat, de germanor, d'harmonia entre els essers humans. a dalt d'aquell escenari pujaren els lad lane armats de violins, guitarres, banjos, acordions i potser algun instrument tradicional irlandes.
no se si eren els reis d'allo o uns simples amatents; desconec la seua carrera i no se si estan molt o poc considerats a dintre del seu circuit. l'unica cosa que se es que encara recorde el seu nom. el recorde perque durant dues hores van tocar com autentics mestres d'un ofici de segles. els recorde perque la seua musica es encara, com ho ha estat sempre, el nexe d'unio inquebrantable entre l'antiga i la nova irlanda. i els recorde perque en aquell fugac instant de la memoria, amb la magia d'aquels acords frenetics, endimoniats, em van fer sentir lliure, pero sobre...