Maorís, els aborígens del sud

Escultura Maori a la ciutat de Christchurch

Fa molt de temps, abans que el món occidental sucumbís al vici de la colonització, els continents estaven habitats per centenars de pobles i cultures diferents. Aquells que més tard serien anomenats aborígens, eren les persones que vivien en aquelles llunyanes terres d’una forma molt diferent a l’occidental i l’home del nord, enmig de tanta varietat va decidir imposar un únic model, el seu.

Aquelles civilitzacions antigues i cultures populars de mica en mica varen anar desapareixent, però no totes es van arribar a extingir. En alguns territoris remots i aïllats, aquests pobles han continuat amb les seves tradicions fins a formar part dels símbols de identitat del país on es troben; és per exemple el cas de Nova Zelanda i els seus primer habitants, els Maorís.

Ens situem a Rotorua, un dels principals assentaments Maorís del país i capital cultural de les seves tradicions i de la seva gent. De les dues illes de Nova Zelanda, la del Nord és on habita la majoria de població Maorí, i això es reflecteix en els carrers, a les botigues i en general en qualsevol espai públic.

El “fenòmen” Maorí en aquest país és un fet curiós; costa trobar la línea divisòria entre la vessant turística que el fet en qüestió comporta i el veritable estil de vida Maorí. La pregunta a formular-se crec que podria ser: La cultura Maorí, continua tenint una identitat pròpia, un estil de vida singular, o bé ara ja són només una part més de la industria dels ” souvenirs “? És a dir, quan un grup de Maoris enfilats en un escenari dansen i ballen cançons apreses dels seus avantpassats davant d’un nombrós públic equipat amb càmeres de fotografiar, estan exposant i transmetent una part de la seva historia i identitat o bé són objectes de la observació d’un públic que els mira com si fossin peces de museu, com si fossin part d’un espectacle més?

He intentat buscar la resposta, però costa de creure que un país del primer món, ple de racionalisme i orgullós de poder ser competitiu en un sistema global, pugui deixar lloc per viure realment i d’una forma autentica una vida tan oposada a l’actual; on s’invoquen esperits i es tatuen les cares com a símbol de saviesa i de respecte.

Allò ideal seria creure que si, que les dues vides comparteixen territori i lleis, que realment la força colonitzadora d’occident ha deixat a una gent amb uns costums i tradicions antiquíssims de continuar vivint al ritme de les marees, les llunes i les estacions de l’any.