Illes i costa, relats de viatges, viatges

Rakiura, retorn als orígens

By , on 27 de octubre de 2008

Avui, us vui relatar un relat de viatge, dels que no s’aconseguieixen realitzant vols realment barats com diu la publicitat, un turisme oposat al que han posat de moda avui dia les agències de viatges online. Sempre s’ha dit que el caràcter de la gent que viu en illes és peculiar, singular i un tant especial. Que són despreocupats i que es prenen la vida mes relaxadament, sense cap mena de pressa, sense cap tipus d’estrés. Com les onades d’un mar en calma però que en qualsevol moment pot enfollir, oblidar el repòs i canviar impetuosament d’actitud.

Arribava a Oban ( l’únic poble de la illa ) després d’un llarg matí d’espera als vorals de les carreteres practicant la vella tradició del viatjant, l’autoestop, i d’una travessia un tant atrafegada amb ferri per l’estret de Faveoux que em conduïa a port amb la intenció de conèixer la realitat de la gent que hi vivia i de descobrir uns paisatges que des de fa milers d’anys no han canviat en absolut. Com deia, arribava a Oban que ja s’havia fet de nit i el vent que entrava per halfmoon bay refredava l’ambient o sigui que la feina a seguir era trobar allotjament i menjar alguna cosa. No tenia cap reserva prèvia en cap dels contats allotjaments dels que disposa l’illa, però suposo que el fet de tenir una climatologia adversa havia tret del cap als turistes de visitar la illa i per sort un dels dos ” backpakers ” dels que disposava Oban tenia llits lliures. Un sopar a base de pasta deshidratada una peça de fruita i bona nit.


[ad]

Pitjor, difícilment. A les 6 del mati començava a ploure i no pararia fins al cap d’unes 24 hores. La nit anterior havia estat fullejant mapes i guies i estava decidit a dur a terme una de les rutes mes populars de la illa, la Rakiura Track, una volta circular amb origen i destí a Oban que em portaria durant dos dies per enmig de boscos primitius i al voltant de cales i badies d’aigües calmades i transparents. El temps nomes era un obstacle mes a superar i la idea d’ajornar la travessa ni es va plantejar, potser per que tampoc tenia diners per passar una altre nit en un llit calent, potser per que les ganes de conèixer i la sensació d’aventura que començava a tenir m’ho haguessin impedit. I un cop pagat els 10 dòlars que em costava el refugi i de donar la meva ruta, per tenir controlats a tots els excursionistes, al home del departament de conservació ja podia començar, però m’havia d’esperar 5 minuts mes, no ho faria tot sol.

La nit anterior quan vaig arribar a l’habitació no la vaig trobar buida, dos nois mes l’ocupaven, de fet havien creuat l’estret amb el mateix ferri que jo, però havien arribat abans a l’habitació . El Richard, riki, i el Gabriel. El primer era un jove de Pormouth que havia vingut a Nova Zelanda per treballar en una granja i anar viatjant al mateix temps, era corpulent, d’estatura mitjana i de cabells llisos i despentinats. No havia fet mai excursions abans i estava emocionat amb la idea de dormir en un refugi i de perdre’s dos dies pel bosc, era un noi carregat d’energia i amb unes ganes boges de festa i de conèixer nova gent. El Gabriel, l’altra cara de la moneda, era un illenc de Canàries que s’havia perdut pel nord de la illa del sud en temps de verema i treballava en una de les moltes vinyes del país. Era una home d’uns 35 anys de caràcter tranquil i reposat, res l’exaltava i controlava cada una de les seves emocions. El seu angles no era perfecte però tenia l’habilitat per entendre allò mes important i podia parlar de qualsevol tema d’una forma mes o menys fluida. I a diferencia del Riki estava acostumat a fer excursions i passar dies fora de casa i la idea de caminar sota la pluja semblava que fins i tot li agradava.

Aixi que acompanyat d’aquests dos personatges vaig començar la ruta. Primera destinació, el refugi de North Arm, a uns 15 quilometres.

Els camins de la Illa d’Stewart son coneguts i famosos per la gran quantitat de fang que hi trobes i el nostre no podia ser una excepció. La ruta transcorria pràcticament en tota la seva durada pel mig del bosc fins arribar a North Arm, un entrant de mar a uns 20 quilòmetres de l’oceà Pacífic. El camí sota la pluja fou realment pesat, però la diversitat de flora que brollava per tots costats del camí ho va fer tot una mica mes distret. Era un bosc d’origen quaternari, ple de formes de vida primàries, ple de vida i color verd, podria dir que totes les combinacions de verd possibles es trobaven allà, pintant plantes, arbres i matolls. Tot desordenat, tot barrejat tal i com la natura ho havia fet créixer. Fins i tot en ocasions semblava que havia deixat de ploure i començava a fer-se de nit, i quan miraves al cel t’adonaves que estaves cobert per una gran manta de vegetació que pràcticament no deixava passar res, nomes l’aire que donava vida a tot aquell escampat de natura.

El rellotge no mentia, i al cap de 4 hores havíem arribat al refugi, a mi però em semblava que havíem caminat un dia sencer, havia perdut tota noció del temps i en ocasions també de l’espai. Estava pletòric, feliç i cansat. Ja estàvem al refugi i ara tocava gaudir del descans. Algú va fer bullir aigua i en pocs minuts teníem una tassa de te calent acompanyant la conversa al porxo d’aquell xalet perdut enmig d’un bosc de l’era dels dinosaures. El moment, impagable i l’entorn, d’aquarel·la romàntica. Tot plegat un quadre impossible d’oblidar.

Continuarà…

Comment | Trackbacks Closed.

2 Comments en “Rakiura, retorn als orígens”

1

Nice to see this kind of information keep up the good work.

2

It’s easy to write when the place where you are it’s just amazing. Thanks a lot!

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio