Rakiura, retorn als orígens II

[...] Les hores van anar passant i el refugi va anar acollint més caminaires exhausts i bruts de fang. Els més dignes de recordar, dos italians de la Vall d’Aosta que havien perdut el compte del temps que portaven caminant, eren prims i els dos amb els cabells despentinats i ulleres torcades i de vidres esquerdats. Dos neohippies enfadats amb el mon globalitzat que volien recuperar l’essència de l’home; dormir, caminar i menjar, tot acompanyat sempre d’una tassa de cafè amarg i sense sucre. Jordano i Alfredo, perduts eternament al paradís!

El sopar va ser a base de musclos acabats de recollir a la platja del costat del refugi, i fou un èxit rotund, de no haver estat perduts enmig de la illa de ben segur que haguéssim pogut treure diners venent-los a algun turista afamat. O potser era que simplement que allò que culls tu mateix sempre te més bon gust. A les 10 del vespre tothom restava estirat a la seva llitera llegint, escrivint o somiant amb el dia viscut. Bé, els dos italians estaven asseguts al terra continuant una partida d’escacs que portaven jugant des de feia 5 dies, no vaig veure el final, em vaig adormir amb el bolígraf a la ma poc desprès de començar a escriure alguna cosa per recorda la meva primera experiència a Rakiura, estava rendit.

Al fet d’estar a 47 graus sud, fa que les hores de llum siguin escasses, o sigui que a les 8 del mati encara era negre nit. El refugi però, despertava i tothom semblava posar-se en marxar. El fogonets encesos preparaven tè i cafè, i les motxilles tornaven a agafar forma. A les 9 ja tornàvem a estar caminant pel fang i esquivant arbres i arbustos que lliurement creixien al mig del camí, aquest cop però, la pluja semblava haver donat un descans, o era simplement que els núvols s’estaven tornant a omplir per tornar a mullar un terra eternament humit. Fós com fós, ens esperava un dia llarg, 24 quilòmetres ens separaven d’Oban i el camí només oferia descans als últims trams. No podíem perdre molt de temps i el ritme fou constant i sense pauses. Pujarem tres o cuatre turons, creuàrem tres ponts penjats sobre rius cabalosos i arribàrem a Port Williams. Al final havíem arribat altre cop a la platja i allà on començava l’horitzó es podia veure d’una forma més o menys creible Bluff, el port des d’on sortien els ferris en direcció a Stewart Island, òbviament la ciutat no es veia, però la silueta de la illa del sud es perfilava 35 quilòmetres al Nord.

A partir d’aqui el cami es passejava al voltant de la costa abraçant Maori beach, Lee bay i Horseshoe bay fins arribar altre cop a Halfmoon bay, Oban. Però la nostra arribada encara s’havia de fer esperar. El Riki tenia l’estranya tradició de banyar-se en tots els diferents mars i oceans que visitava i en arribar a Horseshoe bay com si fos un dia d’estiu més, es va despullar i sota la mirada atònita de dos pescadors locals es llençà a l’aigua com si estigues pres per les flames. El Gabriel feu un somriure i acte seguit es tragué tota la roba i d’una forma més calmada entrà al mar… Jo òbviament encara conservava el seny i em vaig limitar a seure i a contemplar aquell espectacle de la irracionalitat humana, estàvem a 9 graus, l’aigua possiblement a uns 12 o 14 graus.

Havíem caminat 36 quilòmetres per fang i per aquell bosc anàrquic i havíem d’acabar el cap de setmana com ho faria tot bon anglosaxó, al pub. Stewart Island només disposa d’un sol pub i òbviament aquest és el punt de trobada dels pescadors d’ostres i musclos i de tots els altres illencs. Cafè al mati, restaurant al migdia, bar a la tarda i pub a la nit. És un local interessant i curiós, fins i tot divertit. La fauna que l’habita sembla haver-hi clavat les arrels i només marxen quan la mestressa, d’una forma educada però contundent , va recollint el gots de cervesa de les mans dels clients. Així doncs la nit la varem acabar fent unes cerveses a la salut del Capità Cook i cantant al ritme d’una guitarra acústica, cançons de pescadors amb els vells mariners que ocupaven els quatre tamborets del pub. Una nit antropològicament interessant en un ambient d’allò mes autèntic i singular.

Al dia següent em despedia ja dels meus companys de ruta i agafava el primer ferri en direcció a la illa del sud, encara havia de recorre 250 quilometres fins a Queenstown i altre cop l’espera als vorals de les carreteres seria llarga i feixuga, si més no m’emportava una pila de records i experiències que m’ajudarien a fer d’aquella espera una altre aventura.